Joc patològic, addicció al treball, compres compulsives i addicció a Internet han anat guanyant cada vegada més adeptes en la societat d’avui, àvida de sensacions i buida de valors. Una prova que, per ser addicte, no ha d’haver necessàriament una “substància” pel mig.

Una de cada quatre persones pateix trastorns de la conducta associats amb les addiccions sense substància, segons l’Organització Mundial de la Salut. Impulsivitat disfuncional, baixa autoestima i introversió constitueix en els trets específics de personalitat que condicionen el futur addicte sense substància, segons indiquen psiquiatres i metges d’atenció primària, alarmats davant el continu augment de casos en les seves consultes. D’entre totes elles, la ludopatia és la més estesa d’aquestes malalties cròniques i una de les que comporta conseqüències més greus per a l’individu i la família.


Nexes comuns a la drogoaddicció


Les addiccions sense substància, també conegudes com psicològiques o comportamentals, i les químiques (drogodependències), presenten perfil clínic i enfocament terapèutic semblants. Segons el doctor José Ángel Arbesú, coordinador de Salut Mental de la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN), “els pacients que pateixen una addicció sense substància tenen semblances amb els addictes a substàncies, ja que en les dues hi ha tolerància, dependència i síndrome d’abstinència amb patrons conductuals perniciosos consolidats i repetitius”. Encara que en ambdues solen donar-se recaigudes durant el temps que dura el tractament, la motivació a l’hora de deixar l’addicció és més gran en el cas de les addiccions sense substància.


La seva major acceptació social, un perill afegit


Més acceptades socialment que el consum de substàncies tòxiques, els experts adverteixen que les addiccions sense substància són igual d’addictives i amb conseqüències bio-psicològiques i socials semblants. Segons el parer del doctor Javier García Campayo, psiquiatre de l’Hospital Miguel Servet de Saragossa, “passen més desapercebudes perquè no s’aconsegueixen en un món marginal com les drogues, sinó que són processos d’ús habitual i fins i tot necessari en molts nivells laborals. A més, són més acceptades socialment perquè, en el cas de les noves tecnologies, és una qüestió. només de temps dedicat: la major part de la gent fa servir Internet o mòbil, la persona addicta només ho fa servir molt més temps”. Així, el que sol començar com una conducta ocasional augmenta de freqüència fins a convertir-se en patològica.

La ludopatia

És l’addicció sense substància més estesa i una de les que comporta conseqüències més greus per a l’individu i la família. “A Espanya, aproximadament entre un 2-3% de la població pateix ludopatia, (450.000 jugadors patològics, sense comptar els 750.000 jugadors que encara no pateixen addicció però que tenen un alt risc de caure-hi), en totes les classes socials i independentment del nivell d’estudis i ingressos”, confirma el doctor Arbesú Prieto.

Més de l’1,5% de la població per sobre de 18 anys presenta un quadre de joc patològic, amb una edat mitjana d’inici de 35 anys. Per cada tres homes hi ha una dona, amb una edat predominant d’entre 18 i 40 anys, de classe social baixa o mitjana-baixa.

Dins el perfil del jugador patològic, hi ha tres tipus: home casat i amb fills d’aproximadament 40 anys i de classe mitjana; mestressa de casa d’uns 50 anys aficionada a les màquines escurabutxaques; i jubilat/da amb pocs parents, de classe mitjana-baixa. Aquest tipus d’addicció, a més, pot associar-se a altres trastorns psiquiàtrics i alteracions familiars, socials i laborals. Els nivells d’ansietat solen ser més elevats i molts d’aquests pacients pateixen poli addiccions (addiccions múltiples).

L’addicció a les noves tecnologies


És molt menys comú. “Els que van a les consultes solen ser adolescents o joves portats per les seves famílies per les moltes hores que romanen tancats a la seva habitació amb Internet”, afirma el psiquiatre García Campayo. L’addicció a Internet (a la xarxa o al seu contingut) es veu facilitada per factors com ara l’anonimat, la manca de toxicitat i efectes secundaris, al costat del baix preu de la connexió. L’addicció s’instaura quan s’alteren aspectes importants en la vida, com els llaços familiars, el treball o la situació econòmica, passant a ser centre d’interès permanent; llavors la “vida real” queda relegada a un segon pla.

L’addicció a les compres


Una altra conducta addictiva que ha anat creixent els últims anys és l’addicció a les compres compulsives o impulsives, també anomenat trastorn d’adquisició anormal i que consisteix en un impuls irresistible d’adquirir de forma repetida objectes innecessaris, fins i tot amb un preu elevat. Aquest tipus d’addicció és més prevalent en dones (80%), i afecta d’un 1,1 a un 5,9% de la població general. En un estudi recent dut a terme per la Universitat Politècnica de València i la Universitat del País Basc, es posa de manifest que el 16% dels espanyols són addictes a les compres.

L’evolució d’aquest trastorn sol ser crònica en el 60% dels casos i l’ànsia per comprar pot tenir una freqüència que va des d’una vegada per hora fins a tot just un cop al mes. Es pot associar amb altres trastorns del control dels impulsos (cleptomania, ludopatia…), trastorns de l’estat d’ànim, trastorns de la conducta alimentària (com el trastorn per afartament i la bulímia nerviosa), i trastorns obsessivo-compulsius.

Els joves tenen més risc, ja que sol iniciar-se al voltant dels 18 anys. No obstant això, els afectats no busquen tractament fins a la tercera o quarta dècada de la vida i, generalment, ho fan perquè han arribat a tenir problemes financers greus.


L’addicció al treball

Es caracteritza per una necessitat excessiva i incontrolable de treballar incessantment, que afecta la salut, la felicitat i les relacions interpersonals, segons va definir el professor americà Oates com “workaholism“.

Tradicionalment afectava sobretot els homes, però els últims anys s’ha estès també entre les dones i es calcula que més del 20% de la població treballadora mundial presenta aquesta addicció. A Espanya, s’estima que pateix addicció a la feina el 10% de la població. Segons l’Organització Internacional del Treball, el 8% de la població activa espanyola dedica més de 12 hores al dia a la seva professió per fugir dels seus problemes personals i molts acaben patint malalties cardiovasculars.

Alguns experts han assenyalat que dedicar més de 50 hores setmanals al treball pot determinar l’addicció. Com a trets individuals, predisposen a l’aparició d’aquest quadre factors com: un ambient familiar problemàtic, que fa que el treballador no vulgui arribar a casa, l’ambició excessiva pel poder, els diners i el prestigi, i la manca d’afectes personals, que se supleixen amb la feina. L’addicció al treball genera conseqüències negatives en la vida familiar, ja que condueix a l’aïllament, al divorci i a la destrucció de la convivència. També pot desenvolupar problemes de salut, com malalties cardiovasculars, gàstriques, musculars, hipertensió i ansietat/depressió. A més, pot iniciar-se el consum de substàncies tòxiques per augmentar el rendiment laboral i superar el cansament i la necessitat de dormir.


La formació dels metges, clau


Generalment transcorren diversos anys des que apareixen els primers símptomes fins que es realitza el diagnòstic perquè el pacient no sol tenir consciència de malaltia i els familiars poden trigar a adonar-se de la situació fins reconèixer l’existència del problema. “El temps és variable i dependrà de la personalitat del pacient, de les repercussions de l’addicció en el medi laboral, social o familiar i del suport extern de què disposi”, apunta el doctor Arbesú.

El tractament s’ha de personalitzar d’acord amb l’entorn i el tipus d’addicció, i és molt important l’entrevista clínica i l’acord terapèutic. El suport psicològic i/o els grups d’autoajuda poden ser claus per entendre i modificar les causes que han portat a l’addicció (trets de personalitat, successos vitals, pressió de l’entorn). Igualment poden ser necessàries ajudes farmacològiques per facilitar el control de l’addicció. “El tractament de pràcticament totes les addiccions ha de ser compartit per psiquiatres, psicòlegs i metges de família, per tal de facilitar una atenció integral del pacient”, conclou.